He somiat que tornavem a la clinica on vam haver d'anar el 31 de desembre. Aquest cop era a la tarda, pero tambe estava ple. Tot ple de gent amb un mateix objectiu. No feia falta dir res, ens comunicavem amb la mirada. Tots i totes sabiem per a que estavem alla, hi havia una mena de comprensio mutua i de suport no escrit ni parlat, pero amb la mirada ho deiem tot: "anim nois, es dur, pero ens en sortirem".
El somni m'ha portat records d'aquell mes. Un mes que vam estar tots tres junts. M'ha recordat la llista de "coses que mai podre dir" que al final no vaig fer.
Tristesa, impotencia...han passat 4 mesos. Al setembre hauria acabat. Pero havia de ser aixi, no ens ho podiem permetre. No m'estic justificant...oi que no? No, des del primer moment ja ho vam veure. No era el moment. Ja ho diuen: Les imprudencies es paguen. Ara haurem de carregar amb aixo, en silenci, pero be, les coses son aixi. Potser si que ahir tambe hauria d'haver abraçat a aquell altre pare, un pi enorme. Per veure si em podia passar força i experiencia. Ell que viu alla, impassible als canvis i al temps...
En un altre ordre de coses, vam rebre mail del Giulio. Esta vivint molt. Coneix moltes coses noves. Paratges, cultures, gent...senzillament alucinant. Em reconforta :) Diu que va ensenyar la seva tenda de campanya a uns nens, que mai n'havien vist cap! Per que em sembla tan increible? Es la realitat. Ells es sorprenen de veure una tenda, jo em sorprenc d'ells. Vivim en un mateix mon, pero tan diferent...
Tambe he tingut un parell d'idees. En cas d'anar al Boom, podem fer una altra ruta pel centre-sud de la peninsula i plantar-nos el dia 3 de setembre a Benicassim, on fan un altre festival. No estaria malament. Pero si la situacio no ens permetes anar-hi...estic pensant d'aprofitar els dies de vacances i fer el curs de Vipasana, i segons com estigui el calendari, despres del curs podria anar a fer el Camino de Santiago. Sera Setembre, potser fara mes fred i ploura, pero no hi haura tanta gent...ja vorem...