Quisiera ser un pois...

el perqué de tot plegat

Durant aquesta mena de "jornada de reflexió" (i protesta), m'ha vingut al cap per què coi segueixo fotent la chapa aqui.
El que va començar com un experiment (bastant gilipolles ara que ho re-llegeixo) ha acabat absorbint-me d'una manera exagerada, i més aquests dies que he tingut vacances. Suposo que no haver d'anar a treballar i poder estar a casa fotent el gos tot lo dia, és fatal per a gent obsessivo-compulsiva com jo. Aqui tancat, intentant treure alguna cosa del cap per a postejar i autoenganyant-me pensant que "no, no ho faig per a ser mes guai". Pero és així. I llavors recordo el que vaig pensar: que quan comencés a "escriure per als possibles lectors d'això", ho deixaria. I a aquesta decisió vaig arribar ahir nit mentre intentava adormirme.

I es que no sé que fer. La blogosfera t'atrapa. Passes molt temps llegint les ocurrències de gent que no coneixes d'absolutament res, aquests et porten a d'altres llocs que acabes per llegir diàriament. Llavors comences a comentar les seves ocurrències, i a mirar cada dos per tres si algu ha re-contestat el teu comentari, i intentes trobar alguna cosa "interessant" per a escriure, i penses que ho has trobat, i ho escrius, i després d'un temps ho tornes a llegir i trobes que es la subnormalitat més gran que s'ha escrit mai.

Després penses què collons estas fotent amb ta vida, "malgastantla" davant d'una pantalla llegint vivències alienes mentre perds l'oportunitat de tenir-ne de pròpies. Llegint vides alienes en comptes de dedicar-te a la teva. I penses, doncs buscare altres temes. I després de "trobar-los" veus que això es exactament el que fan centenars d'altres persones, i potser molt millor que tú. I llavors penses, que coi fas, a part del ridicul?

I llavors penses en engegar això a cagar, sabent que el més segur es que després d'uns dies acabaras tornant a postejar imbecilitats. És com l'odissea sissifoniana d'intentar deixar de fumar. Sempre dic que ho deixaré. Estic un temps (maxim un mes) sense fer-ho, i per alguna raó estúpida, acabo tornant a enganxar-me (precisament ara estava fent un piti...).

I es que, siguem clars, no tinc res interessant per explicar. Últimament tinc una vida bastant avorrida. Abans sortia més i em passaven coses divertides, pero tal i com està el panorama, més val la pena quedar-se a casa. De "raves" ja no s'en fan, bé, s'en fan, pero tot son hardcoretas-punko-chungos i l'ambient no és gaire festiu, simplement és fotre's fins dalt d'speed i ketamina. De l'ambient trancero, n'hi ha ben poc. I anar cada setmana a La Cova ja cansa, cada cap de setmana els mateixos DJ's, amb més o menys la mateixa música. Així que vist això, millor em quedo a casa.

I si em quedo a casa, em foto a llegir mil històries, blogs per aqui, teories de xarxes per alla, llibres teòrics per l'altra banda, i llavors em dona per posar-me en plan "tècnic".

I quan em poso tècnic i a intentar escriure o fer coses interessants i que puguin aportar alguna cosa, em trobo amb que qualsevol tema del que pugui parlar, en sé ben poc. Sempre que he obert la boqueta, l'he cagat, alguns cops més estrepitosament que altres.

Quien mucho abarca, poco aprieta, que diuen. I es que, pensant fredament, he abarcat moltes coses: he estat cambrer de festa major, cambrer de restaurant d'alto copete, he estudiat música, dibuix, disseny, cinema, fotografia, una mica d'història de l'art, una mica de filosofía, una mica d'Informàtica (només em faltava pagar un semestre per a poder fer l'examen del certificat Cisco CCNA, pero com em vaig patejar la pasta en altres coses, no tinc ni el puto diploma que acredita que he fet el curs) i bàsicament, tot el que sé d'ordinadors m'ho he currat jo solet, a passar de Windows a GNU/Linux, he après, més o menys, a usar Latex, CSS, XHTML, he llegit sobre els orígens d'internet, manifestos d'independència del ciberespai, catedrals i basars, GNUs i fins i tot he intentat ajudar en traduccions varies de Debian i de GNU (sense gaire continuitat)... he fet radio i televisió local. També he tingut etapes lisèrgiques en que he experimentat altres realitats i mons, he recopilat dades sobre substàncies modificadores de la consciència, els seus usos (passats i presents), abusos i efectes. He divagat sobre el budisme, he escoltat Lames tibetans seguint després pel meu compte, intentant apendre a meditar, sense aconseguir fer-ho regularment més de tres o quatre setmanes seguides. He intentat apendre Quenya solet i sense gaire èxit o estudiar la teoria de la paranoia crítica d'en Dalí. He intentat fer música, pero només he aconseguit fer tres minuts d'un tema. He après a punxar sense tenir plats propis, només amb les estones que he anat a casa d'un amic que si que en té. Porto gairebé dos anys pensant en aconseguir un equip propi, pero mai puc fer-ho (tot i això, la gent em diu que no ho faig gens malament, inclús els agrada i tot la música que poso...) Per acabar, sóc semi-funcionari de la Generalitat, a falta de l'exàmen de català (que per cert, hauria de mirar quan es fà)...

Els renaixentistes també feien multitud de coses, pero ells eren brillants en totes, o gairebé totes. Jo mai podré ser brillant en res, no tinc la constància ni la perseverància necessàries. He acumulat tota una sèrie de coneixements, que m'han resultat interessants i apassionants, pero diguem-ho clar, inútils al cap i a la fi. Perque sempre m'ho he mirat per sobre, mai puc aprofundir. Quan porto un mes fent una cosa, m'en canso i, misteriosament, apareix una altra activitat que reclama el 100% dels sentits...durant el proper mes, i torna a començar...

Dèficit d'atenció i dispersió mental extrems. Tinc coneixement de moltes coses variades, però és un coneixement poc profund. Sempre m'he quedat a la superfície. En tot. Sabré de què parla tothom, pero sense poder opinar. Pa que, pa cagal.la? Pos no. Prefereixo callar i semblar tonto, que parlar i demostrar-ho (tot i que per dir que millor callo, quina parrafada m'està sortint ... encara que podria tornar a aplicar el que deia en Martí Llorens, un dels millors mestres que he tingut: "heu d'estar per sobre de tot". Realment no m'anava malament quan ho feia...)

És per això que penso què fer amb el tema blog. Ho deixo? Sé perfectament que si ho faig, d'aquí tres dies tornaré. I si segueixo escrivint, sóc conscient que m'estic autoenganyant, ja que tota aquesta merda de parrafada, no ho escric per mi, si no que ho faig per a que algú altre ho llegeixi. I en cas de seguir...que collons faig:

Explico la meva puta merda de vida? -"l'altre dia a la feina, va venir una iaia borde a fotre bronca per una cosa de la qual no en tinc la culpa, putos usuaris torracollons...".

O bé em faig comentarista polític? -"el nacionalisme es una merda, visca l'auto-odi!".

O potser em dedico a comentar artícles i notícies que surtin a diaris electrònics o a explicar les meravelles tècniques que sóc capaç de fer? -"avui han tret el el putu kernel 2.6.X i després de compilar-lo, m'ha petat el disc dur. Segueixo intentant aprendre [qualsevol cosa], com els últims X mesos..."

O començo a escriure coses com per exemple "Per què no és bo utilitzar arxius GIF" quan fa mesos que la patent sobre l'algoritme LZW ha prescrit. Tard i malament, com sempre.

Per acabar, se m'està acudint una teoria conspiratòria sobre el "fenòmen blog":
Darrera d'això, no hi ha potser un gran engany, intentant fer creure a la gent que té coses a dir, quan en realitat, el que es fà és poc més que cacarejar i repetir allò que diuen altres milers de persones?
Serà el fenòmen blog el "pan y circo" per a aquelles persones que han evitat caure al futbol o a la telebasura?

Joder, per sort, diuen que inclouràn els psicòlegs a la sanitat pública. Falta que fa.

Ho va dir arnauh el 13 de Enero 2005 a las 12:55 AM | TrackBack